18 abril 2008

Avui escriure en català

Avui escriure en català. Molts recordareu un capítol d’una sèrie de tv3, on un noi va poder aturar el temps, quan va detenir el rellotge gegant que hi ha o havia al Museu de la Ciència de Barcelona. Allò seria genial perquè ens permetria fer moltes d’aquelles coses que en el ritme diari no podem fer, aturar-nos i mirar les estrelles, dormir, relaxar-nos... tantes coses que sense una altra persona al costat no valdrien la pena.

Inevitablement el món gira sense que tinguem la capacitat d’aturar-lo, per molt que ens escarrassem en intentar-ho el ritme diari ens fa pensar que el temps corre “inexorablement” i quan sembla que hem arribat a un lloc, tornem a començar.

De vegades som incapaços de valorar realment tot allò que tenim i ens preocupem més pels problemes que tenim que no pas alegrar-nos per on hem arribat. L'ambició humana no te límits, aquesta frase no deixa de tenir unes connotacions negatives però sense l’ambició la humanitat no hagués arribat on es avui en dia, amb això tampoc vull dir que estem al punt més àlgid de la civilització, ni que haguem tingut un ritme òptim i tan sols amb victòries, sinó simplement que ens ha fet avançar.

Amb això que vull dir?? Realment estic centrat, m'he begut l’enteniment o es que he arribat a tocar sostre, aquell que els bojos toquen cada dia... doncs no ho se, que creieu que amb tantes possibilitats triaria una? El camí es fa caminant i cadascú veurà quin es el seu sentit i la seva finalitat a la vida.

(Gràcies per les correccions, Pompeu Fabra)

2 comentarios:

Vanessa Casado dijo...

Doncs ja que no va de temes orientals dels quals no en tinc ni idea (més enllà del sushi que no distingeixo del maki i del alòs tres delícies), avui deixaré un comentari!

Estic plenament d'acord amb què l'ambiació ha dut la prosperitat, però és cert que tendim massa a pensar en el què resta per fer i no en l'assolit.

Aturar el temps? Sempre ho podem fer, però no volem. No sé si no volem perquè hem interioritzat (malament) el ritme trepidant.

Galudo dijo...

Sempre m’ha agradat pensar que quan sigui “gran”, de veritat, m’encantaria mirar enrera la meva vida i sentir-me orgullós de tot el que he aconseguit amb esforç... si ara em pregunten no soc capaç de respondre... l’únic que se del cert es que cada vegada que em marco una meta i l’aconsegueixo em sento molt orgullós, però no acaba aquí perquè després em proposo una de nova... com dius el ritme l’imposem nosaltres